L’entrenament de l’oïda és un dels aspectes més importants de l’educació musical. Tenir una oïda correctament entrenada permet afinar les notes quan cantem, quan toquem un instrument, com per exemple el violí, i ens ajuda a reconèixer i memoritzar melodies o inclús polifonies. Hi ha persones amb una alta capacitat auditiva innata, i d’altres que necessiten més entrenament per arribar a un correcte desenvolupament, però en qualsevol cas sempre es poden millorar els resultats de la percepció auditiva fent exercicis concrets d’entrenament, que es poden classificar en melòdics, rítmics i harmònics, principalment. Les classes de música, i especialment les de llenguatge musical, t’ajudaran a millorar la teva percepció auditiva i a fer més efectiu i ràpid el teu progrés en l’aprenentatge de la música.

Existeixen diferents tipus de qualitats de l’oïda; anem a veure els més importants:

OÏDA ABSOLUTA

* Oïda Absoluta Passiva: capacitat de reconèixer un so i identificar-lo correctament com a nota musical, sense necessitat de tenir una nota de referència. És poc freqüent entre les persones (es parla que podria ser d’una persona de cada 10.000).

* Oïda Absoluta Activa: capacitat de reconèixer un so i identificar-lo correctament com a nota musical, sense necessitat de tenir una nota de referència, i a més repetir-lo i entonar-lo correctament amb la veu. Normalment aquesta capacitat s’adquireix en el moment en que el cervell està en el seu moment de màxim desenvolupament cognitiu i d’aprenentatge, aproximadament entre els 3 i els 7 anys. Amb persones més grans, també pot ser possible, però menys probable.

OÏDA RELATIVA

* Oïda relativa: capacitat de reconèixer un so i identificar-lo com una nota musical, però amb l’ajuda d’una referència prèvia (per exemple el La d’un diapasó). Aquesta nota de referència, amb un entrenament adequat, pot arribar a interioritzar-se de tal forma que una bona oïda relativa pot quasi ser tant precisa com una oïda absoluta. L’oïda relativa requereix un entrenament progressiu i constant,  treballant exercicis concrets d’entrenament auditiu: practicant alçades de notes soles, relacions d’intervals, acords, escales, etc. L’oïda relativa és la més habitual entre els músics, doncs és la que es desenvolupa de forma natural mentre el músic està aprenent el seu instrument i també adquirint els coneixements teòrics de la música.

INCONVENIENTS DE L’OÏDA ABSOLUTA

Tenir oïda absoluta pot ser força avantatjós per a una persona que vol dedicar-se professionalment a la música, això és cert, però no tot són flors i violes. Les persones amb oïda absoluta difícilment poden “desactivar” aquesta capacitat, amb la qual cosa quan escolten un concert, el seu cervell va decodificant a temps real el nom de les notes (com si algú estigués solfejant les notes dins el seu cap), i això pot arribar a ser molt molest.

Un altre problema és amb els instruments transpositors: a un músic amb oïda absoluta li resulta complicat tocar un instrument transpositor (per exemple un clarinet en Bb, una trompa en F o un saxo alt en Eb). Per què? Doncs per que el músic llegeix una nota a la partitura, per exemple do, i l’instrument no fa aquella nota, doncs l’està transportant (per això es diu instrument transpositor). El músic ha de fer un esforç per assimilar que allò que “llegeix” no és el mateix que allò que “sona” amb el seu instrument. El seu cervell ha de fer un doble càlcul d’intervals per relacionar correctament una cosa i altra.

Sergi Diaz i Villalonga. Novembre de 2014